L’home reviu el paisatge com una esperança d’unitat; imposa la seva capacitat legítima, adquirida amb la naturalitat de qui obre els ulls, d’enfrontar una perspectiva envers la densitat d’allò que ens envolta; posa un marc, un sentit, davant un món on la seva intel·ligibilitat trontolla davant la fragmentació amb què se’ns ofereix a l’experiència. El paisatge es construeix així en nosaltres, i arrela i creix com una llengua més; una topografia interior que beu de tots aquests paisatges que ha recorregut amb la mirada i ha viscut com a experiència, però on també sorgeix el drama quan comprova que no es correspon amb cap exterior. Els límits de la nostra mirada són al final un transsumpte dels que apuntalen les nostres geografies interiors. En aquesta exposició reflexionem sobre la irrealitat del paisatge, i al mateix temps la seva proximitat, sobre la possibilitat de l’’evocació i la impossibilitat de la seva materialització. Un viatge a través de territoris recorreguts, tot i ser més o menys versemblants, més o menys tangibles, sentits o viscuts, recordats o inventats. Un erm que sempre es reescriu.