Al·legories
La fotografia com a maneres de veure i de viure
L’al·legoria es un curiós procés retòric per el que les idees son transformades en coses o en figures per millor conversar amb elles, ja que, situades en el cel platònic, manquen de rostre i només els filòsofs empedreïts aconsegueixen comprendre-les. Més tard, quan el capitalisme va inventar la publicitat per vendre les seves idees en forma de coses,
l’al·legoria va canviar de signe i va fer exactament això que estic dient: li va insuflà una ànima a les coses per que les acollíssim més fàcilment a les nostres cases o a la casa de la nostra existència. Deduïm, doncs, que l’al·legoria, vista des de un costat o de l’altre, és com una màquina de barrejar idees i coses. En el fons, és una màquina de pensar amb imatges, tal com sabien els pintors i els poetes barrocs.
Rosa Puig posa en marxa, en les seves últimes obres, una nova forma d’al·legoria. No diré que l’hagi inventat ella, però sí que la utilitza amb una efectivitat poc habitual. Crec que l’obra de la Rosa Puig ha estat sempre movent-se entre la fotografia i l’escultura. Entenc el concepte d’escultura d’una forma molt àmplia. Potser podríem desenvolupar la cèlebre divisió que va fer Lessing entre les arts del espai i les arts del temps, introduint una nova categoria, la de les arts de la mirada que inaugurarà, dos segles més tard, la tècnica fotogràfica i que el cinema amplià després amb el moviment. La contrapartida estaria, llavors, en unes arts de l’acció, arts del fer o del modelar les coses. L'escultura, per la intensitat amb la que intervé en la matèria, podria ser considerada l'epítom d’aquest tipus d’art. Però, de la mateixa manera, que la divisió de Lessing, tan neoclàssica com era, no podia impedir que en la pràctica espai i temps mantinguessin en les manifestacions artístiques un contuberni decididament barroc, tampoc ara podem pretendre que la mirada es passiva o que l’acció és cega.
Dates i horaris
Exposició 31 de gener al 28 de febrer 2025
Inauguració:
31 de gener 19hs.
Artista
Rosa Puig i Torres
Esparreguera. Dissenyadora gràfica i fotògrafa.
Posa en valor suports de materials diversos. Les sèries espantaocells, aire, metalls, Stairs, embolicats, Dolls, Pedres i Fites, Interiors... elements de deixalles i el no retoc defineixen les seves propostes.
La col·lecció de mocadors i foulards de seda a partir de les seves fotografies, capta materials de rebuig i objectes quotidians, i els transforma amb obres d’art on la materia pren forma d’art abstracte. (Fragment. Assumpta Dangla. “El rastre i la seda” al Museu de l’Estampació de Premià de Mar 2019).
Autora del llibre BARCELONA 1000 GRAFFITIS. Edt. Gustavo Gili. 2005
La seva trajectòria d’exposicions individuals té un recorregut de vint anys.
Pedres i Fites. Vallgrasa. Centre Experimental de les Arts. Espai Humberto Ribas. 2021. “Dolls& more” Chez Xefo Art Gallery 2016. “Embolicats” i “sense títol” Fotografies al vestíbul. Fundació Joan Miró. Barcelona 2012. “aire” Galeria Alex Telese 2013. Galeria Antonio de Barnola 2007. “Espantaocells” MID Palafolls 2009. Entre d’altres.
Col·lectives: Fine Art Igualada. Museu de la Pell ” Serie Interiors”2017. Galeria Atelier. Mirades BCN. Hipermerc’Art by Moritz. Safia Art Contemporani.2015. Valid Foto. Efigies, mitos y retratos. 2014. Fundació Vilacasas. Museu de la Fotografia Contemporània. “Homenatge a Dalí ” Finalistes del Premi Fotografia 2014. La Virreina Centre de la Imatge. A COP D’ULL. “Barcelona 1000 graffitis 2003-2005”. Cultura Visual Fotogràfica recent a Barcelona 2013. Swab Barcelona. Galeria Atelier. Barcelona 2013. Art Madrid. “Paris 2010” Galeria Marita Segovia 2012. FEMACO. Mèxic i a la Galeria Antonio de Barnola. “aire” Barcelona 2008. Círculo de Bellas Artes. “Derribo” Madrid 2005.
@rosapuigtorres
A la Rosa la coneixem principalment com a fotògrafa, però el cert és que, quan no ha retratat directament els objectes que entenia com escultòrics, ha retratat cossos esculpits per una idea, a la que delatava el posat o el gest amb el que aquests cossos penetraven en la imatge. En altres ocasions, a més, cossos i coses s’han combinat en una mateixa imatge. Sense oblidar tampoc que, a vegades, ha reunit en les seves exposicions fotografies i objectes, o que, en alguna ocasió, com en la seva magnifica sèrie dels espantaocells, les fotografies deixaven constància d’objectes que, en el seu origen, eren veritables escultures, escultures fantasmagòriques, tan etèries que demandaven amb urgència que la imatge fotogràfica les fixés, abans de que s’esvaïren en l’aire per sempre.
La Rosa Puig ha decidit rescatar-los, no només perquè contenen una recòndita bellesa expressiva que fulgura quant se’ls hi permet parlar, sinó perquè l’artista ha descobert el seu veritable secret, el fet que son trossos de memòria. Si les al·legories, en les seves formes tradicionals, es referien a les idees, l’al·legoria que fa servir la Rosa té a veure amb les emocions. Les emocions de la memòria i la memòria de les emocions.
Ja he fet menció dels principals exemples, en l’obra de la Rosa Puig, d’aquest deambular que va de la fotografia a l’escultura, d’aquest moviment conjunt de l’ànima i del cos que transita per nombrosos estats i diversos mitjans. Però ara ens presenta una nova fase del viatge. En el conjunt titulat precisament “Al·legories”, va una mica més lluny hi penetra amb més intensitat encara en aquest territori indicible que crea la seva activitat com artista. Hi extreu d’aquí nous tresors visuals que, segons quan es miren —no com, sinó quan—, son escultures o son fotografies. Depenent del moment, ens seran mostrades com una cosa o com altre. En realitat, s’ha de considerar que son inevitablement les dues coses a la vegada, com les dues cares d’una moneda que només es poguessin veure des de l‘interior d’aquesta.
Hi han artistes que es basen en la recepció, en una forma de veure a distancia. La Rosa, al contrari, converteix la mirada en un instrument de cerca. No espera passivament que les coses truquin a la seva porta anímica, sino que les persegueix fins trobar-les en els seus amagatalls més recòndits. Allà on s’ha de saber mirar per trobar-les. Mirar amb afecte. Rosa estima les coses perquè son fragments de la seva vida, recordant-nos que també tots nosaltres tenim la nostra memòria dispersada, ja que s’ha gravat en objectes que injustament hem oblidat. En els objectes estan inscrits els nostres records, i és precisament això el que els insufla un ànima, aquesta ànima que només l’al·legoria es capaç de rescatar sense alterar-los.
Fragment text Josep M. Català Domènech
Juny de l’any 2024.
Direcció i programació de la Tepekale: Agustín Fructuoso
Organització i comunicació TPK: Diego Tampanelli, Montero&Pisuerga i Marta Frisco
Horari visita de l’exposició:
Del 31 de gener al 28 de febrer 2025.
Matins: de dilluns a divendres de 11h a 14h
Tardes: de dilluns a divendres de 17h a 20h
Lloc
TPK Art i Pensament Contemporani
Av. Josep Tarradellas i Joan, 44, 08901, L’Hospitalet
Us animem a venir de manera sostenible:
Metro L1 L9 Torrassa
Autobussos L16 i M12, Rosalía de Castro - Terra Baixa
Bicicleta fins a Av: Josep Tarradellas i Joan 44